bubok.es utiliza cookies propias y de terceros para mejorar nuestros servicios y a recordar sus preferencias mediante el análisis de sus hábitos de navegación. Ver política de privacidad. OK
Buscar en Bubok

espurna


LENIN

 

 

 

 

(escrit entre gener i juny de 1916 i publicat per primera vegada a meitat del 1917 en Petrograd per l’editorial Zhizn y Znanie)

 

 

 

 

Versió catalana establerta per Ernest Blanc des de l’edició castellana del Marxists Internet Arxive i l’edició castellana de l’Editorial Progreso de Moscou de 1970 inclosa a les Obras Escogidas en tres volums, volum 1, pàgines 689-798. En aquesta versió s’ha prescindit de les notes a peu de pàgina de Lenin i de les de l’Editorial

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

PRÒLEG

 

El fullet que oferisc a l'atenció del lector va ser escrit a Zuric durant la primavera de 1916. En les condicions en què em veia obligat a treballar vaig haver d'ensopegar, naturalment, amb una certa insuficiència de materials francesos i anglesos i amb una gran carestia de materials russos. No obstant, l'obra anglesa més important sobre l'imperialisme, el llibre de  J A. Hobson, ha estat utilitzada amb l'atenció que, al meu entendre, mereix.

 

El fullet està escrit tenint en compte la censura tsarista. És per açò que no sols em vaig veure obligat a limitar-me estrictament a una anàlisi exclusivament teòrica (sobretot econòmica) sinó, també, a formular les indispensables i poc nombroses observacions de caràcter polític amb una extraordinària prudència, per mitjà d'al·lusions, del llenguatge a l'Ísop, maleït llenguatge a què el tsarisme obligava a recórrer a tots els revolucionaris quan prenien la ploma per a escriure alguna cosa amb destí a la literatura "legal".

 

Produeix pena rellegir ara, en els dies de llibertat, els passatges del fullet desnaturalitzats, comprimits, continguts  en un anell de ferro per la preocupació de la censura tsarista. Per a dir  que l'imperialisme és el preludi de la revolució socialista, que el socialxovinisme (socialisme de paraula, xovinisme de fet) és una traïció completa al socialisme, el pas complet al costat de la burgesia, que eixa escissió del moviment obrer està relacionada amb les condicions objectives  de l'imperialisme, etc., em vaig veure obligat a parlar en un llenguatge servil, i per  açò no tinc més remei que remetre als lectors que s'interessen pel problema a la col·lecció dels meus articles de 1914-1917, publicats a l’estranger, que seran reeditats en breu. Paga la pena, particularment, d’assenyalar un passatge de les pàgines 119-120: per tal de fer comprendre al lector, en forma adaptada a la censura, el mode indecorós de com menteixen els capitalistes i els socialxovinistes que s'han passat al costat d'aquells (i contra els quals lluita amb tanta inconseqüència Kautsky), en tot allò que es refereix a la qüestió de les annexions, el desvergonyiment amb què encobreixen les annexions dels seus capitalistes, em vaig veure obligat a prendre l'exemple. . . del Japó! El lector atent substituirà fàcilment el Japó per Rússia, i Corea, per Finlàndia, Polònia, Curlandia, Ucraïna, Jivà, Bujará, Estlandia i altres territoris de l'imperi tsarista no poblats per grans russos.

 

Vull abrigar l'esperança que el meu fullet ajudarà a orientar-se en la qüestió econòmica fonamental, sense l'estudi de la qual és impossible comprendre res en l'apreciació de la guerra i de la política actuals, a saber: la qüestió de l'essència econòmica de l'imperialisme.

 

  L'AUTOR  

  Petrograd, 26 d'abril de 1917

 

 

 

 

PRÒLEG A LES EDICIONS FRANCESA I ALEMANYA

 

I

 

Aquest llibre, com ha quedat dit en el pròleg de l'edició russa, va ser escrit en 1916, tenint en compte la censura tsarista. Actualment, no tinc la possibilitat de refer tot el text; d'altra banda, seria inútil, ja que el fi principal del llibre, avui com ahir, consisteix a oferir, amb ajuda de les dades generals irrefutables de l'estadística burgesa i de les declaracions dels savis burgesos de tots els països, un quadre de conjunt de l'economia mundial capitalista en les seues relacions internacionals,  al començament del segle XX, en vespres de la primera guerra mundial  imperialista.

 

Fins a cert grau serà inclús útil a molts comunistes dels països capitalistes avançats persuadir-se per l'exemple d'aquest llibre, legal, des del punt de vista de la censura tsarista, que és possible (i necessari) aprofitar fins aqueixos petits badalls de legalitat que encara els queden  a aquests, per exemple, en l'Amèrica actual o a França, després dels recents empresonaments de quasi tots els comunistes, per a demostrar tota la mentida de les concepcions i de les esperances socialpacifistes quant a la "democràcia mundial". Intentaré donar en aquest pròleg els complements més indispensables a aquest  llibre censurat.

 

 

II

 

En aquesta obra hem provat que la guerra de 1914-1918 ha estat, d’ambdós costats bel·ligerants, una guerra imperialista (açò és, una guerra de conquista, de bandidatge i de robatori), una guerra pel repartiment del món, per la partició i el nou repartiment de les colònies, de les "esferes d'influència" del capital  financer, etc.

 

Perquè la prova  del vertader caràcter social o, millor dit, del vertader caràcter de classe d'una guerra no es trobarà, clar està, en la història diplomàtica de la mateixa, sinó en l'anàlisi de la situació objectiva de les  classes dirigents en totes les potències bel·ligerants. Per a reflectir aqueixa situació objectiva, no cal prendre exemples i dades aïllades (donada la infinita complexitat dels fenòmens de la vida social, es pot sempre trobar un nombre qualsevol d'exemples o dades aïllades, susceptibles de confirmar qualsevol tesi), sinó indefectiblement el conjunt de les dades sobre els fonaments de la vida econòmica de totes les potències bel·ligerants  i del món sencer.

 

M'he recolzat precisament en aquestes dades generals irrefutables en descriure el repartiment del món en 1876 i en 1914 (§ 6) i el repartiment dels ferrocarrils en tot el globus en 1890 i en 1913 (§ 7). Els ferrocarrils constitueixen el  balanç de les principals branques de la indústria capitalista, de la indústria del carbó i del ferro; el balanç i l'índex més notable del desenvolupament del comerç mundial i de la civilització democràticoburgesa. En els capítols  precedents d'aquest llibre, exposem la connexió entre els ferrocarrils i la gran producció, els monopolis, els sindicats patronals, els càrtels, els trusts, els bancs i l'oligarquia financera. La distribució de la xarxa  ferroviària, la desigualtat d'aqueixa distribució i del seu desenvolupament,  constitueixen el balanç del capitalisme modern, monopolista, en l'escala  mundial. I aquest balanç demostra l'absoluta inevitabilitat de les guerres imperialistes sobre aquesta base econòmica mentre subsistisca la propietat privada dels mitjans de producció.

 

La construcció de ferrocarrils és en aparença una empresa simple, natural, democràtica, cultural, civilitzadora: es presenta com tal als ulls dels professors burgesos, pagats per a embellir l'esclavitud capitalista, i als ulls dels filisteus petitburgesos. En realitat, els múltiples llaços capitalistes, per mitjà dels quals aqueixes empreses es troben lligades a la propietat privada sobre els mitjans de producció en  general, han transformat aqueixa construcció en un mitjà per a oprimir a mil milions d’éssers (en les colònies i en les semicolònies), és a dir, a més de la meitat de la població de la terra en els països dependents i als esclaus assalariats del capital en els països "civilitzats".

 

La propietat privada fundada en el treball del petit patró, la lliure concurrència, la democràcia, totes aqueixes consignes per mitjà de les quals els capitalistes i la seua premsa enganyen els obrers i els camperols, pertanyen a un passat llunyà. El capitalisme s'ha transformat en un sistema universal d'opressió colonial i d'estrangulació financera de la  immensa majoria de la població del planeta per un grapat de països  "avançats". Aquest "botí" es reparteix entre dues o tres potències rapaces de poder mundial, armades fins a les dents (Estats Units, Anglaterra, Japó), que, pel repartiment del seu botí, arrosseguen a la seua guerra a tot el  món.

 

III

 

La pau de Brest-Litovsk, dictada per la monàrquica Alemanya, i la pau encara més brutal i infame de Versalles, imposada per les repúbliques "democràtiques" d'Amèrica i de França i per la "lliure" Anglaterra, han prestat un servei extremadament útil a la humanitat, en desemmascarar alhora els  culis de la ploma a sou de l'imperialisme i els petits burgesos  reaccionaris (encara que s'anomenen pacifistes i socialistes), que celebraven  el "wilsonisme" i tractaven de fer veure que la pau i les reformes són possibles  sota l'imperialisme. 

 

Desenes de milions de cadàvers i de mutilats, víctimes de la guerra (aqueixa guerra que es va fer per a resoldre la qüestió de si el grup anglès o  alemany de bandolers financers rebria una major part del botí), i damunt, aquests dos "tractats de pau" fan obrir, amb una rapidesa desconeguda  fins ara, els ulls de milions i desenes de milions d'homes  atemorits, aixafats, entabanats i enganyats per la burgesia. Sobre la ruïna mundial creada per la guerra, s’engrandeix així la crisi revolucionària mundial, que, per llargues i dures que siguen les peripècies que travesse, no podrà acabar sinó amb la revolució proletària i la seua victòria.

 

El Manifest de Basilea de la II Internacional, que, en 1912, caracteritzà precisament la guerra que va esclatar en 1914 i no la guerra en general (hi ha diferents classes de guerra; hi ha també guerres revolucionàries), ha quedat com un monument que denuncia tota la vergonyosa fallida, tota la traïció dels herois de la II Internacional. Per això, incloc el text d'aqueix Manifest com a apèndix a aquesta edició, advertint una vegada i una altra als lectors que els herois de la II  Internacional defugen amb interès tots els passatges del Manifest que parlen precisa, clara i directament de la relació entre aquesta guerra que s’acostava i la revolució proletària, amb el mateix interès amb què un lladre  evita el lloc on va cometre el robatori. 

 

IV

 

Hem prestat en aquest llibre una atenció especial a la crítica del "kautskisme", aqueix corrent ideològic internacional representat en tots els països del món pels "teòrics més eminents", pels caps de la II Internacional (Otto Bauer i Cia. a Àustria, Ramsay MacDonald i d’altres en Anglaterra, Albert Thomas a França, etc., etc.) i per un nombre infinit de socialistes, de reformistes, de pacifistes, de demòcrates burgesos i de clergues.

 

Aqueix corrent ideològic, d'una banda, és el producte de la descomposició, de la putrefacció de la II Internacional i, d'una altra banda, és  el fruit inevitable de la ideologia dels petitburgesos, als que tot  l'ambient els fa presoners dels prejudicis burgesos i democràtics.

 

En Kautsky i les gents de la seua mena, semblants concepcions signifiquen  precisament l'abjuració completa dels fonaments revolucionaris del marxisme, defesos per Kautsky durant desenes d’anys, sobretot, dit siga de pas, en la lluita contra l'oportunisme socialista (de Bernstein, Millerand, Hyndman, Gompers, etc.). Per això, no és un fet casual que els "kautskistes" de tot el món s'hagen unit avui, pràcticament i política, als oportunistes més extrems (a través de la II  Internacional o Internacional groga) i als governs burgesos (a través dels governs de coalició burgesos amb participació socialista).

 

El moviment proletari revolucionari en general, que creix en tot el món, i el moviment comunista en particular, no pot deixar d'analitzar i desemmascarar els errors teòrics del "kautskisme". Açò és tant més  necessari quant que el pacifisme, i el "democratisme" en general (que no  tenen pretensions de marxisme, però que, enterament igual que Kautsky i Cia., dissimulen la profunditat de les contradiccions de l'imperialisme i la ineluctabilitat  de la crisi revolucionària engendrada per aquest) són corrents que es troben encara extraordinàriament estesos per tot el món. La lluita contra semblants tendències és el deure del partit del  proletariat, que ha d'arrancar a la burgesia els petits propietaris que  ella enganya i els milions de treballadors les condicions de vida dels quals són més o  menys petitburgeses.

 

V

 

Cal dir unes paraules a propòsit del capítol VIII: "El parasitisme i la descomposició del capitalisme". Com ho fem ja constar  en aquest llibre, Hilferding, antic "marxista", actualment company d'armes  de Kautsky i un dels principals representants de la política burgesa, reformista, al si del "Partit Socialdemòcrata Independent d'Alemanya", ha donat en aquesta qüestió un pas enrere respecte a l’anglès Hobson, pacifista i reformista declarat. L'escissió internacional de tot el moviment obrer  apareix ara d'una manera plena (II i III Internacional). La lluita armada i  la guerra civil entre les dues tendències és també un fet evident: en Rússia, suport de Koltxak i de Denikin pels menxevics i els "socialrevolucionaris" contra els bolxevics; a Alemanya, Scheidemann, Noske i Cia. amb la burgesia contra els espartaquistes; i també a Finlàndia, a Polònia, en Hongria, etc. On està la base econòmica d'aquest fenomen històric universal?

 

Es troba precisament en el parasitisme i en la descomposició del capitalisme, inherents a la seua fase històrica superior, és a dir, l’imperialisme. Com ho demostrem en aquest llibre, el capitalisme ha destacat ara un grapat (menys d'una desena part de la població de la terra, menys  d'un quint, calculant "amb tots els luxes") d'estats particularment rics i poderosos, que saquegen tot el món amb el simple "retall del cupó". L’exportació de capital dóna ingressos que s'eleven a vuit o deu mil milions de francs anuals, d'acord amb els preus d'abans de la guerra i segons les  estadístiques burgeses d’aleshores. Ara això, naturalment, representa molt més. 

 

És evident que un sobrebenefici tan gegantí (ja que s’obté per damunt del benefici que els capitalistes espremen als obrers del seu "propi" país) permet corrompre els dirigents obrers i la capa superior de l’aristocràcia obrera. Els capitalistes dels països "avançats" els  corrompen, i ho fan de mil maneres, directes i indirectes, obertes i  ocultes.

 

Aquesta capa d'obrers aburgesats o d’"aristocràcia obrera", completament petitburgesos quant a la seua manera de viure, per la quantia dels seus emoluments i per tota la seua mentalitat, és el suport principal de  la Segona Internacional, i, avui en dia, el principal suport social (no militar) de la burgesia. Perquè aquests són els vertaders agents de la burgesia al si del moviment obrer, els lloctinents obrers de la classe capitalista  (labour lieutenants of the capitalist class), els vertaders portadors del reformisme i del xovinisme. En la guerra civil entre el proletariat i la burgesia es posen inevitablement, en nombre no menyspreable, al costat de la  burgesia, al costat dels "versallescs" contra els "comuners".

 

Sense haver comprés les arrels econòmiques d'aqueix fenomen, sense haver-hi  abastat a veure la seua importància política i social, és impossible donar el menor  pas vers la solució de les tasques pràctiques del moviment comunista i de la revolució social que s'acosta.

 

L'imperialisme és el preludi de la revolució social del proletariat. Açò ha estat confirmat, en una escala mundial, des de 1917.

 

N. LENIN  

 

6 de juliol de 1920

 

 

 

 

Durant els darrers quinze o vint anys, sobretot després de la guerra hispanoamericana (1898) i de l'angloboer (1899-1902), la literatura econòmica, així com la política, del Vell i del Nou Món, consagra una  atenció creixent al concepte d’"imperialisme" per a caracteritzar l'època   que travessem. En 1902, aparegué a Londres i Nova York l'obra del economista angles J A. Hobson, L'imperialisme. L'autor, que manté el punt de vista del socialreformisme i del pacifisme burgesos (punt de vista que coincideix, en el fons, amb la posició actual de l'exmarxista C. Kautsky) fa una descripció excel·lent i detallada de les particularitats econòmiques i polítiques fonamentals de l'imperialisme. En 1910, es va publicar en Viena l'obra del marxista austríac Rudolf Hilferding, El capital financer (traducció russa: Moscou 1912). Malgrat l'error de l'autor en la qüestió de la teoria del diner i de certa tendència a conciliar el marxisme amb l'oportunisme, l'obra mencionada constitueix una anàlisi teòrica extremadament valuosa de la "fase moderna de desenvolupament del capitalisme" (així està concebut el subtítol de l'obra de Hilferding). En el fons, el que s’ha dit sobre l'imperialisme durant aquests darrers anys (sobretot en el nombre immens d'articles sobre aquest tema publicats en periòdics i revistes, així com en les resolucions preses, per exemple, en els Congressos de Chemnitz i de Basilea, que es celebrà a la tardor de 1912) a penes si sortia del cercle d'idees exposades o, per a dir-ho millor, resumides en els dos treballs mencionats...

 

En les pàgines que segueixen ens proposem d’exposar succintament, en la forma més popular possible, el llaç i la correlació entre les particularitats econòmiques fonamentals de l'imperialisme. No ens detindrem, tant com s’ho mereix, en l'aspecte no econòmic de la qüestió. Les indicacions bibliogràfiques i altres notes que no a tots els lectors poden interessar, les donem al final del fullet.

 

I

LA CONCENTRACIÓ DE LA PRODUCCIÓ I ELS MONOPOLIS

 

L'increment enorme de la indústria i el procés notablement ràpid de concentració de la producció en empreses cada vegada més grans constitueixen una de les particularitats més característiques del capitalisme. Les estadístiques industrials modernes subministren les dades més completes i exactes sobre aquest procés.

 

A Alemanya, per exemple, de cada mil empreses industrials, en 1882, tres eren empreses grans, és a dir, que comptaven amb més de 50 obrers assalariats; en 1895, sis, i en 1907, nou. De cada cent obrers els corresponien, respectivament, 22, 30 i 37. Però la concentració de la producció és molt  més intensa que la dels obrers, perquè el treball en les grans empreses és  molt més productiu, com ho indiquen les dades relatives a les màquines de  vapor i als motors elèctrics. Si prenem el que a Alemanya s'anomena indústria en el sentit ampli d'aquesta paraula, és a dir, incloent-hi el comerç, les vies de comunicació, etc., obtindrem el quadre següent: grans empreses, 30.588 sobre un total de 3.265.623, és a dir, el 0,9% . En  elles estan empleats 5,7 milions d'obrers sobre un total de 14,4 milions, és a dir, el 39,4%; cavalls de força de vapor, 6,6 milions sobre 8,8, és dir, el 75,3%; de força elèctrica 1,2 milions de quilovats sobre 1,5  milions, és a dir el 77,2%.

 

Menys d'una centèsima part de les empreses tenen més de 3/4 de la quantitat total de la força de vapor i elèctrica!  Als 2,97 milions de petites empreses (fins a 5 obrers assalariats) que constitueixen el 91% de totes les empreses, correspon únicament el 7% de la força elèctrica i de vapor! Les desenes de milers de grans empreses ho són tot; els milions de petites empreses no són res.

 

En 1907, hi havia a Alemanya 586 establiments que comptaven amb mil obrers i més. A aqueixos establiments els en corresponia quasi la dècima part (1,38 milions) del nombre total d'obrers i quasi el terç (32%) del total de la força elèctrica i de vapor. El capital monetari i els bancs, com veurem, fan encara més indiscutible aquest predomini d'un grapat de grans empreses, i diem indiscutible en el sentit més literal de la paraula, és a dir, que milions de petits, mitjans i inclús una part dels grans "patrons" es troben de fet completament sotmesos a uns pocs centenars de financers milionaris.

 

En un altre país avançat del capitalisme contemporani, en els Estats Units, l'increment de la concentració de la producció és encara més intens. En aquest país, l'estadística considera a banda a la indústria en l'accepció estreta de la paraula i agrupa els establiments d'acord amb el valor de la producció anual. En 1904, hi havien 1.900 grans empreses (sobre 216.180, és a dir, el 0,9%), amb una producció d'1 milió de dòlars i més; en elles, el nombre d'obrers era de 1,4 milions (sobre 5,5 milions, és a dir el 25,6%), i la producció, de 5.600 milions (sobre 14.800 milions, és a dir, el 38%). Cinc anys després, en 1909, les xifres corresponents eren les següents: 3.060 empreses (sobre 268.491, és a dir, l'1,1%) amb dos milions d'obrers (sobre 6,6  milions, és a dir el 30,5%) i 9.000 milions de producció anual (sobre 20.700 milions, o siga el 43,8%).

 

Quasi la meitat de la producció global de totes les empreses del país en les mans de la centèsima part del nombre total d'empreses! I aqueixes tres mil  empreses gegantines abracen 258 branques industrials. D'ací es dedueix clarament que la concentració, en arribar en un grau determinat del seu desenvolupament, per si mateixa condueix, pot dir-se, de ple al monopoli, ja que  a unes quantes desenes d’empreses gegantines els resulta fàcil posar-se d’acord entre si, i, d'altra banda, la competència, que es fa cada vegada més difícil, i la tendència al monopoli, neixen precisament de les grans proporcions de les empreses. Aquesta transformació de la competència en monopoli constitueix de per si u dels fenòmens més importants (per no dir el més important) de l'economia del capitalisme modern, i és necessari que ens detinguem a estudiar-lo amb major detall Però abans hem d’eliminar un equívoc possible.

 

L'estadística nord-americana diu: 3.000 empreses gegantines en 250 branques industrials. Al parèixer, corresponen 12 grans empreses a cada branca de la producció.

 

Però no és així. No en cada branca de la indústria hi ha grans empreses; per una altra banda, una particularitat extremadament important del capitalisme arribat al seu més alt grau de desenvolupament és l'anomenada combinació, és a dir la reunió, en una sola empresa, de distintes branques de la indústria que representen en si o bé fases successives de l'elaboració d'una matèria primera (per exemple, la fosa del mineral de ferro, la transformació del ferro en acer i, en certs casos, l'elaboració de tal o tal altre producte d'acer), o bé distintes branques que fan unes amb relació a  les altres un paper auxiliar (per exemple, la utilització dels residus o dels productes accessoris, producció d'articles d'embalatge, etc.).

 

"La combinació - diu Hilferding - anivella les diferències de conjuntura i garanteix, per tant, a l'empresa combinada una norma de benefici més estable. En segon lloc, la combinació determina l'eliminació del comerç. En tercer lloc, fa possible el perfeccionament tècnic i, per consegüent, l'obtenció de guanys suplementaris en comparació amb les empreses 'pures' (és a dir, no combinades). En quart lloc, consolida la posició de l'empresa combinada en comparació amb la 'pura', la reforça en la lluita de competència durant les forts depressions (estancament dels negocis, crisi), quan la disminució del preu de la matèria primera va a la saga respecte a la disminució dels preus dels articles manufacturats".

 

L'economista burgès alemany Heymann, que ha consagrat una obra especial a les empreses "mixtes" o combinades en la indústria siderúrgica alemanya, diu: "Les empreses pures pereixen, xafades pel preu elevat dels materials i el baix preu dels articles manufacturats". Resulta el següent:

 

"D'una banda, han quedat grans companyies hulleres, amb una extracció de carbó que es xifra en diversos milions de tones, sòlidament organitzades en el seu sindicat huller; després, estretament lligades a elles, les grans foneries d'acer amb el seu sindicat. Aquestes empreses gegantines, amb una producció d'acer de 400.000 tones per any, amb una extracció  immensa de mineral de ferro i d'hulla, amb la producció d'articles d’acer, amb 10.000 obrers allotjats en els quarters de les colònies obreres, que compten a vegades amb ferrocarrils i ports propis, són els representants típics de la indústria siderúrgica alemanya. I la concentració continua avançant sense parar. Les empreses van guanyant en importància cada dia; cada vegada és major el nombre d'establiments d'una o diverses branques de la indústria que s'agrupen en empreses gegantines, recolzades i dirigides per la meitat d’una dotzena de grans bancs berlinesos. Pel que fa a la indústria minera alemanya, ha estat demostrada amb exactitud la doctrina de Karl Marx sobre la concentració; és veritat que açò es refereix a un país en què la indústria està defensada per drets aranzelaris proteccionistes i per les tarifes de transport. La indústria minera d'Alemanya està madura per a l’expropiació".

 

 

Tal és la conclusió a què es veié obligat a arribar un economista burgès, conscienciós per excepció. Cal observar que considera Alemanya com un cas especial a conseqüència de la protecció de la seua indústria per elevades tarifes aranzelàries. Però aquesta circumstància no ha pogut més que accelerar la concentració i la constitució d'associacions monopolistes patronal