Roger Corominas Baquer

Al cap d'aquell jove, ara no fa massa anys, hi va néixer un somni. D'un principi, semblava una idea vaga, poc definida, que no tenia contorns ni forma. Se'l mirava amb certa perplexitat, amb els ulls mig clucs perquè no s'atrevia d'abstreure's totalment de la realitat. Cal tocar de peus a terra! era una frase que havia sentit reiteradament. I, potser per això, no gosava de tancar fortament les parpelles i mirar-se aquell anhel amb tota la seva esplendor.

-Vull que siguis escriptor! li repetia un cop i un altre aquell somni.

Malauradament, les sentències simples, que van directes al centre de cadascú, són tant nítides que fan por d'encarar. T'enfronten contra la cruesa d'un mateix, contra la veritat de la persona que ets o que hauries de voler ser i, estranyament, això no sempre és f? cil. El jove va construir-se un castell de vent, una quimera que amagava perquè ningú més la veiés. Escrivia per ell, guardant-s'ho tot, provant d'apaivagar la virulència d'aquell somni. La perseverança i la claredat de la frase, però, van fer-lo transcendir i va començar a ensenyar algun relat. Des de llavors, va aprendre a escoltar les crítiques, rebent amb encert les que eren dolentes, fent-se seves les que li lloaven les virtuts. Va créixer a través de la mirada forana, fiançant els pilars, posant contraforts allí on li indicaven, polint el llenguatge i no parant de llegir.

-Ets molt enrevessat!

-Has de ser més concís, poses massa adjectius!

Van ser uns anys d'una certa volada, atrevint-se a fitar directament el frac? s, menystenint-lo com a entitat que et pot arribar a paralitzar i, tot i que va estar a punt de reeixir, es va deixar vèncer i va involucionar de nou. Cada par? graf que redactava tornava a ser de consum propi i va oblidar una mica les seves motivacions.

-Has deixat de voler li reiterava una veu llunyana.

El jove va fer la viu-viu durant un temps, descuidant els seus propis desitjos, incapaç d'entendre que allò seria una batalla perduda. Els somnis semblen efímers, però, afortunadament, persisteixen i no caduquen. Van passar els anys i, de nou, es va veure abocat a la reflexió.

-Quin futur ambiciono

El somni va ressorgir amb força. Aquest cop, però, no va tenir por de tancar els ulls i se'l va mirar amb deteniment. El va dotar de forma i, malgrat que el va disfressar de narració oral, el va abordar sense dilacions, donant sortida pública a les seves creacions. Ho va fer a través de gestos específics que volien omplir de vida la narració d'uns contes que, tot i difondre's a través de la paraula, havien nascut al fons d'una p? gina en blanc.

Ara mateix continuo sent escriptor de mi mateix, permetent-me de verbalitzar oralment bona part dels contes que escric. És un camí que vaig recomençar fa tres anys, que m'ha refermat en el propòsit de fer allò que m'estimula perquè és i ser? l'única via que tinc per excel·lir. He aprofundit en la oralitat i, ara, quan tanco els ulls i esguardo el somni, me n'adono que ja el tinc més a prop. Ara publico per primer cop però, abans, ja he sigut guardonat amb alguna distinció liter? ria (finalista al XXII premi Ferran Canyameres de narracions curtes organitzat per Òmnium cultural de Terrassa, finalista al 7è concurs literari Sant Jordi 2010 de l'Ametlla del Vallès) i he publicat algun conte a la revista La lluna en un cove i InfoShambala. Tot i això, el somni de seguir escrivint no morir? i sempre seguir? vigent.