Com la lluïssor d'un estel extingit

Comprar Libro en papel por 17€ Comprar eBook en PDF por 2€

Pròleg Benvolgudapoesia,Avui ha caigut a les meves mans un poemari que t’aconsellode llegir. I no te’l recomano pas perquè es tracti d’un recull de poemes escritper un amic, sinó perquè, entre altres coses, no deixa indiferent el lector.Si t’hi poses, t’adonaràs que els poemes de Carles Ferran notan sols es llegeixen, també es viuen, se senten, es pensen, et conviden aidentificar-t’hi. Amalgamen i alien sentiment i reflexió, emoció i raó, instinti seny, plaer i sang, compromís i lluita, sinceritat i amor, molt d’amor.A vegades se’ns presenta preciosista, altres planer i entranyable,confidencial, i altres, quan no pot més, sarcàstic i contundent, però sempreprecís, quirúrgicament precís. Ai els científics, m’encanten els científics!El poeta, arribat ja als prolegòmens de la talaia sàvia, confessa,enfront del mirall del temps, que amb els anys ha après a mirar-se de fora estant, amb mirada d’altri iaccepta que és un home vell, un home queha anat creixent a cop d’instants / impredictibles, concrets, irrenunciables.I des d’aquesta posició privilegiada se’ns despulla impúdicament dels seusrecords, de les seves vides, de tot allò que, incrustat al seu ADN, l’ha anatmodelant.Així i tot, corferit per un legítim anhel de transcendència,s’encomana a la poesia i, d’una revolada, abomina de la vellesa estèril,d’aquella vellesa en què els recordss’arrengleren com el seguici d’un enterrament i suren ingràvids usurpant ellloc de l’energia; i, decidit, es nega a canviar futur per passat, tot contraposantel temps viscut i les ganes de viure. Al cap i a la fi, tracta de bastir el seupropi monument aere perennius horaciài ho fa amb una inequívoca i genuïna imatge, la lluïssor d’un estel extingit, més enllà de l’infinit sideral.No vull canviar futur per passat:prenc els records, els retorço, elsmanipulo,i la seva essència farceix aquests poemesque allibero al demà com a fe de vida.Si em sobreviuen, seguiran parlant de midesprés de la partença;com la lluïssor d’un estel extingit,durant anys llum amagant-ne la mort.I, enmig d’aquest estira-i-arronsa entre el temps i elpoeta, es deixa anar versos avall per mostrar-nos el Carles íntim, emocional,social, observador, evocador, musical, professional, compromès, apassionat. Cada poema, segons ell, té el seu temps, el seu motiu i el seudestinatari, tenen vida per si mateixos.El meu arbre de la poesiaté l’escorç turmentat d’una olivera gairebé mai esporgada [...]Cada branca és un poemaque parla de l’home,de l’home individual, de l’home social,de l’home polític, del que pateix,del que gaudeix, del vell i de l’infant,de l’home enamorat, del rebutjat,del menyspreat o oblidat [...]parla d’amor, de gaubança, de desig,però no vol eludir la misèria, ni la por,la injustícia, la crueltat, el fàstic;no vol evitar l’esgarrifança,no invita auna lectura plàcida i neutra.Aquest és el camí que ha triat per entrar en sintoniaamb el lector per tal d’aconseguir, no el seu beneplàcit, sinó la seva empatiai afinitat per emprendre plegats un viatge apassionant. I en això estem.A la dedicatòria inicial ja fa gala del pòsit amorósque impregna i constitueix el rerefons de tota l’obra. Amb tres versosdeliciosos ens anticipa el to elegíac que retrobarem arreu del poemari.Et vaig robar el teu més íntim anhel.No sé si em podré perdonarquan et deixi sola.D’una banda, ens practica, a porta oberta, una disseccióacurada de l’amor. És en aquest intent que s’erigeix en cronista de l’amor dinàmic, de l’amor pas a pas. Estimar no és unacte instantani, consta de moltes temptatives, de tantes o més facetes que undiamant. I així ens transporta, de pell endins, per tots aquests moments,imaginaris o reals –la literatura, si més no, els fa concrets i tangibles– iens parla, amb una clarividència envejable, de sensacions, sentiments, eufòriesi tristors. Tot caminant, com qui no diu res. Heus ací alguns retalls:i un fibló de lava et crema el pit,i penses si aquest dolor és l’amor.Encara no saps que la recordaràs per sempremal que acabis oblidant-li el nomApareix el sentiment molt abans del desigT’espera un món ingrat, princesa:eufòries i tristors contradictòries, amors absoluts, decepcions irreversibles;la inquietud d’un desig incipientirreprimibleatiat per carícies inexpertes i maldestresVaig caminantper oblidar-te a tu i al teu record, itanmateix,tement que si t’oblido un jorn, no seràcertque t’he estimat, i tot es reduiràa allò que fou abans: una aventura més,un passatemps galantFins que arriba al moment d’alçar el vol cap a la vida, d’embriagar-se d’ànsia, per estimarplenament fins que s’esgoti el seu temps.em meno indefectible vers el teu polmagnèticNo estic cansat, però aram’aturaré, si em vols, tot un estiu a lateva ombraDona de pluja i foc, engarlandat desomnist’oferiré les cendres de ma antigaimpotència;i un cop purificat, en un xaloc degaudi,travessarem la porta oberta goig enllàQuan s’esgoti el meu temps, quedaran elspoemesi unes cançons que ja no parlaran de tu.Em sorprendrà la mort veient la mar al’albaamb els ulls amarats de gavines i llum. En l’assossec de l’aracompartim alleujats el nostre nou repte:envellir junts, amb la passió intacta.I en l’endemigens regala, entre altres joies, una antològica singladura que amb un balandreigamable ens condueix, tot costejant, pel record i l’enyorança. mentre contemplo el teu lloc buit i t’enyoroEncara és ben present la teva olor a bord;ni l’aire ni el salobre, després de milbordades,no l’han pogut diluir, i la bancada nuaet conserva incrèdula el contorn de lesnatges.I inexplicablement, a l’hora de la tria,què ens va fer escollir derrotes divergents?Amb tot, ha reservat el final del poemari per manifestar-se,amb una sinceritat que esborrona,com l’ésser que vaestimar, arravatadament i sensedubtes, aquell estiu que va durar dècades,i fou capaç demodelar, amb l’ofici d’un mestre,un acuratestatge per compartir [...]tot allò quefa tan preciós l’amor,i tan fràgil.Els que el coneixem no tenim cap mena de dubte sobre qui ésla protagonista a qui van dedicades aitals confessions,vinclada sobre els llibres, darrere lesulleres,sovint et destorbo amb un frec al bescollque encara etfa estremir.Peròno és només de poeta enamorat que viu la poesia de Carles Ferran sinó de lluitai compromís. En aquesta faceta descobrim aquell jove cantautor dels anysseixanta, implicat en l’aventura de Can 64, el grup entusiasta de la Nova Cançóa Ponent. Veníem de la por –diu–, de la injustícia, empesos pels vint anys,perquè hi havia morts als marges delscamins / dels nostres pares. Malgrat tot i precisament per això, ell inosaltres maldàrem, amb voluntat ferma i benintencionada, per retrobarl’esperit que ens havia alletat des de la infantesa. I contra el corrent vamnavegar durant més de set anys amunt i avall de la terra ponentina ja quehavien niat les lletres a la pellde tan intenses com eren les paraules.Tanmateix,fou inútil insistir una vegada i una altra queno hi ha odi:és la cançó d’amor la que ens porta alcarrerper reclamar novament allò que és nostre.Ara,des de la distància i amb el cor encongit, atesa l’actualitat que aquells clamshan tornat a prendre a desgrat de tots, el poeta es lamenta amb certestoïcisme.S’han quedat pel camí companys i partitures,com inacabats poemes que no seran mai mésabraçades intenses ni cants de lluita alvent.On van els poetes vells, els versosdesgastats,un cop amortitzats i engolits per la boira?Ides d’aquesta experiència, Carles Ferran ha convertit en cançons molts delspoemes que ara ens ofereix. La seva visió musical de la poesia ha fet possibleque els seus versos estiguin impregnats d’harmonia, ritme, vibració, batec isintonia.Ara penso que gran part de la vidal’he passat manipulant i donant forma alscossos,i també a les notes, i a les paraules,mentre forjava la meva voluntat i el meucaràcteren l’obtenció de l’obra més bella.Mes,el seu crit d’alarma no es limita a la terra i al propi país, va molt mésenllà. El seu xiscle es fa universal, còsmic, gairebé.No espereu versos amables aquest vespre,si els dictadors llencen foc sobre el seupoble,[...] quan els nens són arrencats de lainfantesa [...] quan en nom de mil déus es predicavenjança[...] quan en nom de la pàtria es roba ladels altres[...] si hi ha llocs on la dona val menysque la mula...No és un poema amable, ni tan sols un poema,no està fet de paraules, sinó de llàgrimes,i sang, i odi, i desesperança, i ràbia,No és un poema, és només un xiscle, un udolagònic,perquè ens maten el món i no sabemsalvar-lo.I,enmig de l’apocalipsi, li plau parangonar l’ahir amb l’avui destil·lant aquelldeix de tendresa i melangia que sol córrer per la sang dels poetes, talment comsi, en denunciar-ho, per un moment, la realitat iniciés la metamorfosi tan vivamentansiejada, com si els versos principiessin la gènesi d’una redempciónecessària.Itot plegat esdevé una mena d’etopeia sentimental.[...] intento omplir els forats senils de lamemòriaper reconstruir la meva biografia, dispersai emboirada.Biografiaque, en pro d’una sinceritat gairebé impúdica de tan franca, no omet ni preténrelegar a l’oblit la seva experiència amb el dolor i la soledat per molt queinquieti només el fet d’esmentar-los. Les imatges del seu Poema inacabat realment fan mal al cor.I a la fi, el dolor:esglai inacabable de trens estremint lesvísceres,cadena estrepitosa de llums degollant lanit.Infatigable cuc viatger per camins derosecDepredador,carronyaire,copròfagpas de dansa amb patins de gelTan sols cal acceptar-loo mossegar-lo fins que les venesrebentin,els excrements es revoltini les ungles estripin els palmells deles mans.Així mateix, en els poemes Glacera i Fa temps que no faig de cor l’autor hi ha emboscat un crit pled’amargura i desassossec capaç d’arravatar l’esperit cap a les profunditats dela desesperació. Només confia que algú l’alliberi de les seves pròpies pors,neguits, deliris i feridures de soledat.No et pensis pas que les teves empremtes podran fer fondre aquest cor de glacera.[...]Ho sap, és un cor trist, no s’apassiona,però és tard per a una altra alternativa:D’un cor de glaç, si es fon, què és el quequeda?Fa temps que no faig de cor.Qui em podrà fer una sagniaperquè l’amor no es podreixi? D’igualmanera, a Solitud, un poema recitatiua l’estil dels chansonniersinspiradors de la Nova Cançó, va despullant la soledat de tots els seus velsfins a deixar-la nua per, al capdavall, donar-li a tastar la seva pròpiamedicina. Ja fa temps que et conec, soledat.Desitjada a vegades, maleïda les més,a l’aguait, sense pressa, esperant-nos.Fas rebuig i basarda, fas dolor, però et compadeixo: Et saps condemnadaa la teva pròpia i eterna solitud.Ambtot, al repertori hi ha un sonet, Clímax–espectacular i ben trenat–, que no dóna opció a la imaginació, tot en ell ésclar i evident, però amb una càrrega important de lirisme. Entre topònimscorporals hi encabeix imatges i metàfores de gran volada mentre hi va bastintuna descripció incandescent, d’un erotisme exquisit, situada al punt exacte dela proporció àuria, només possible per qui ha viscut intensament i conscient–difícil binomi– aquest clímax que vessa amor i passió per tots costats. Te’lrecomano.Finalment,què més es pot esperar d’un autor que ens ha obert sense cap mena de pudor elsarcans de la seva imaginació, aquells forats senils de la memòria plens avessar de records i vivències? Certament, com diria l’esclau d’Horaci a lasàtira VII, aut insanit homo aut versusfacit, o el que és el mateix, aquesthome o bé no està bé del cap o escriu versos. Mai ningú no havia fet unadescripció més encertada ni més punyent del fet de ser poeta. Després d’això,quin poeta no sent una mica de sotsobrei confusió en llegir-ho i, a lavegada, no se li encenen les galtes en sentir-se al·ludit pel gran mestre?Si bé la poesia, com diria Borges, pot sorgir en qualsevolmoment i circumstància, és ben cert també que els poemes naixen de la vida dequi els escriu –això és de Joan Margarit– o, com afirmava l’argentí Winograd,el veritable poeta no escriu, viu la poesia. Arribatsa aquest punt, Carles Ferran també hi vol dir la seva. Ell no en té prou ambl’emoció ni amb la brillantor de les imatges, va més enllà, viatja a la cercadel misteri de les paraules i de les idees que transporten. Així ens apromptauna visió estereoscòpica del fet poètic. I, tot fent honor al seu tarannàprofessional –cirurgià, poeta, músic, quin dels tres?–, ens trasllada a travésde neurones, neurotransmissors, química i matemàtica a la causa i gènesi delsmots i les seves estratègies, a la ment on tot es fabrica. O, si cal, a l’atzarde la inspiració, a aquella conjunciófortuïta d’algorismes i bioquímica en un instant precís, inevitable. Senseoblidar que un poema és comunicació, que sacsejasentiments, / pertorba esperits, s’asseu a les entranyes... i cadascú en fa laseva pròpia poesia. D’aquesta manera, encuriosit, ja que, segons ell, és la curiositat la que fa al poeta, iconscient que encara cal caminar molt devers la perfecció, s’endinsa en lamarea de la vida a la cerca[...] de la clarividència del genique porto esperant impacient tota la vidaper omplir de saviesa i solemnitatels meus dubitatius poemes.Finalment i tornant a Jorge L. Borges, podríem concloure quela poesia de Carles Ferran és, cada cop que hom la llegeix, una experièncianova.Això és tot,amiga poesia. L’enhorabona per la part que et toca. Lleida, abril de 2015Raül Torrent i Torrent

Quiero publicar un libro Ver más libros