Històries quotidianes

Comprar Libro en papel por 9€ Comprar eBook en PDF por 2€

A TALL DE PRESENTACIÓ Maria Teresa Galan iBuscató és una relataire que he conegut no fa gaire temps, per mitjà d’aquestaplana tan nostra que és Relats en Català. Vàrem connectar de seguida. Amb ella,és molt fàcil fer-ho, només has d’escoltar-la una estona i t’adones que emanapau, senzillesa, harmonia i ganes de conviure.Maria Teresa Galan i Buscató ésuna autora espontània, que té necessitat d’abocar al paper les seves ocurrènciesi també les seves tribulacions.De vegades —aquesta és una opiniómolt i molt personal—, em fa la sensació que escriu per a ella mateixa, perdescomptat que si a continuació és llegida, millor que millor. Però crecsincerament que, si no ho fos, continuaria, continuaria escrivint.Els seus relats, sovint amb finalssorpresa, tracten temes quotidians, senzills. En altres ocasions, ens sorprènposant els seus personatges en situacions angoixants, tràgiques, per desprésobrir una finestreta, una escletxa que deixa entreveure una suavització delfinal, que pot ser esfereïdor, talment com si els demanés perdó.Teniu a les mans un llibre decontes, n’hi ha uns quants. Llegiu-los a poc a poc, assaboriu-los... Uns us agradaranmés que d’altres, potser fins i tot que amb alguns, és una remota possibilitat,no hi trobeu cap afinitat, però fins i tot aquests no us deixaran indiferents.Us recomano doncs que els llegiu. No perdeu més temps. Joan Gausachs QUATRE PINZELLADES En el decurs delsdarrers anys, he llegit algun dels escrits de Maria Teresa Galan que hanarribat a les meves mans i sempre m’ha cridat l’atenció la facilitat que té d’extreureel suc de qualsevol fet o situació aparentment banal.Avesats com estem a valorar més lagran notícia i l’obra transcendent, sovintobviem les qüestions del dia a dia, aquells temes de la vida quotidiana quetenim a l’abast i que se’ns escapen o bé per una manca de capacitat d’observacióo de sensibilitat vers el món proper que ens envolta. I és en aquest món de l’entornde casa nostra, gairebé de barri o fins i tot observant la vida des del balcódel seu domicili, que l’autora n’extreu un seguit d’històries, històries de lavida quotidiana, que descriu amb un llenguatge ric i alhora senzill, comcorrespon a un combinat de l’estil de l’autora i la veu de la majoria delspersonatges que intervenen en els diferents relats.No em correspon a mi fer unaanàlisi detallada de cadascuna de les històries que omplen aquest volum,aquesta feina la deixo als lectors, però sí que vull fer quatre pinzelladessobre la impressió que m’ha causat la reposada lectura del llibre.Insisteixo en el fet que, en moltesde les històries, situades enfront d’un fet aparentment intranscendent, sensemés importància que el que pugui afectar a un personatge concret, l’autora etva conduint per una mena de camins que, d’entrada, semblen menar vers un finalsense suc ni bruc, però que, quan arribem al final, ens sorprèn amb undesenllaç, sovint inesperat, del qual habitualment hom en pot extreure unaconclusió que invita a la meditació o desperta la ironia.La preocupació pels temes queafecten la nostra societat, com ara l’atur, la vellesa, les relacions deparella o la situació del país és freqüent en gran part dels relats, que tractaamb gran sensibilitat, sense caure en un sentimentalisme exagerat, sinó que,com acabo de dir en el darrer paràgraf, sovint provoca un somriure genscontingut.Hom pot saltar d’una història d’amoral final de la vida, una veritable elegia de les relacions de parella, a unaaltra on el personatge frueix sarcàsticament per la mort del marit. Tampoc nohi manquen les anècdotes personals ni el bon humor.En resum, com diem en català: cada casa és un món, i és aquest món,amb tot el que el conforma i els seus personatges que, cadascun amb les sevescircumstàncies personals, dins de cada casa i en el seu entorn proper, querelat a relat van donant forma a un llibre àgil i amè, amarat alhora d’unapregona sensibilitat. Esteve Amigó HOMENATGE A LA MEMÒRIA La protagonista indiscutible d’aquestesquaranta-vuit històries quotidianes és sens dubte la memòria.D’una banda, la memòria llunyana, elsrecords de la infantesa, de la joventut, dels moments dolços de la vida que esdibuixen amb una certa nostàlgia. D’una altra, hi trobem una memòria de mésllarg recorregut, una memòria que circula per les venes d’aquells personatgesque ja han entrat en la vellesa i rememoren no una anècdota divertida, no unmoment pletòric, cap episodi concret, sinó el compendi del que ha estat l’existència.En aquests casos, la mirada enrere es fa molt inquietant, com si el lector,alhora que ho fa el personatge, hagués de travessar una boira densa perretrobar-se amb la felicitat que ha esvaït el pas implacable del temps.Hi ha una altra memòria lligada a lesdiverses estacions de l’any, a les tradicions com les festes de Nadal o la delsReis. El Nadal hi té un gran protagonisme i, de retruc, la família i, fins itot, diria que també l’esperança. Les descripcions acurades de la Maria Teresaretraten les taules ben parades, la gastronomia típica, la gatzara de petits igrans, però també la solitud ingrata i la distància emocional cap aquells quecomparteixen la mateixa sang.Observadora com és, l’autora ha tingutben present la memòria històrica, la que conforma la nostra manera de ser i depensar, la que va lligada als successos que han fet del nostre país allò que ésen ple segle xxi. No li fa resviatjar tres-cents anys enrere. També és capaç de reproduir un diàleg forçainteressant entre Espriu i el Temps.I per últim, encara hi ha una memòriamés per esmentar, la més remarcable segons el meu criteri. La memòria que ja hacomençat a declinar, la que ja és a punt de perdre’s del tot. La sola idea dela pèrdua engendra una por insalvable, una por que gairebé sentim nostra.«Maduixes» és un d’aquells relats que toca la fibra més sensible, com també hofa «El meu enemic».L’oblit i la mort són una mateixa cosa?Al llarg dels relats hi trobareu aquesta reflexió de forma continuada i nosempre és uniforme la resposta. No sembla que la mort causi tanta basarda si uns’hi acosta amb els cinc sentits. Llavors és un alliberament, un conformar-seplàcid. En canvi, la nebulosa de l’oblit provoca una angoixa irremeiable.I també hi ha, perquè forma part deltarannà de l’autora, una mirada cap endavant, cap al futur, l’esperança d’unavida digna, perquè perdre la dignitat seria molt pitjor que perdre la memòria.Aquest és el missatge que s’endevina darrere de cadascuna d’aquestes històriesquotidianes, un missatge que ens diu que ens agafem fort a allò que estimem ique deixem que, quan arribi el moment, aquesta força ens transporti amunt,amunt, com si ens estirés un senzill paraigua. Mercè Bagaria

Quiero publicar un libro Ver más libros