A l'altre costat del mirall (poemes per sobreviure...)

Comprar Libro en papel por 8€ Comprar eBook en PDF por 2€

Pròleg Lectora i lector de pròlegs, atureu-vosun instant. Observeu el mirall. ?s la nostra creació o és la nostra recreació?Imatge efímera, la nostra, reflectida en el mirall. L’evocació és deliciosa. Iel poeta ho sap. Els mots traspassen els límits físics del mirall. Llisca laperspectiva. Sense sentiment, sense emoció, com a mínim, no tindria sentit nicredibilitat escriure poesia.La disposicióemocional dels éssers humans ens impulsa a la creació poètica; des de molt abansde ser absorbits i esborrats definitivament pel polsim argentat de lesestrelles... des de ben poc després del màgic moment de néixer. Talment, podemplorar sense vessar llàgrimes; però la primera llàgrima, la llàgrima virginal,és sempre muda i cristal·lina. Sentiment silent. I un dia es trenca algunacosa..., preludia el poeta. Concebuda, la veu poètica s’obre a tothom i enespecial a aquells i aquelles que es van perdre un dia –incert– entre fulls ambaroma de safrà, buscant llur propi esperit, delatats per la debilitat per laparaula amada. Poesia és vida!, exclama Glòria Calafell –poetessa a quiadmiro i venero–; i aquesta exclamació contempla tota la possibilitat subtil dela creació. Tota la meva vida cabria en un poema, afegiria jo. Sim’apuren, en un vers. En un únic vers. Seria un vers-epitafi, o unvers-reencarnació. Seria una hipàl·lage. Escriuria, per exemple, La nit està estrellada, i tremolen, blaus, els astres, en lallunyania, i signaria Neruda, com a heterònim. I tindria sentit, la vida,la meva vida, perquè tindria sentiment i emoció i goig i finalitat.En la poesia, elsversos i els silencis s’abracen. Les rimes, sovint, s’acaricien. Els poemes esrelacionen amb situacions concretes i amb estats d’ànims determinats. El poetaho manifesta clarament: escriu per sobreviure. A l’altre costat delmirall és un recullde poesia de supervivència, dividit en tres parts, no exemptes de risc, entrellaçadesen un joc insalvable de miralls delators. El títol és indicatiu, però, què oqui hi ha a l’altra banda del mirall?, ens preguntem. Sabem que el miralldeforma la realitat. Sabem que la imatge que ens retorna el mirall és sempre unreflex invertit. Sabem que els atlants dominaven l’antiga tècnica de la creacióde miralls i que, a través d’ells, podien traslladar-se sense alterar elcontinu de l’espai i del temps. Jorge Luis Borges, amb vint anys, va tenir unprimer coneixement del secret dels miralls. Ho va començar a insinuar en elrelat sobre el llibre imaginari Tlön, Uqbar, Orbis Tertius, peròno es va atrevir a desenvolupar la totalitat del misteri. Malgrat el seu pasenrere, per a la posteritat, va deixar escrita una frase magistral: “Des delfons remot del corredor, el mirall ens aguaitava. Descobrim (en l’alta nitaquest descobriment és inevitable) que els miralls tenen un xic de monstruosos”. Tot això ho sabem. Està escrit. Estàsomniat. Hi ha, però, incerteses que no coneixem i que el poeta ens descobreix.De la Natura, la primera part del poemari, gaudi estètic,ens introdueix en la senzillesa i en l’essència de la realitat existent. Elmirall es converteix en una porta oberta a un espai aparentment (in)transcendent: Despertenels poblesamb el so de la veu calma de la marque picaa les finestres, trapella.El poeta reflexiona sobre una naturavivencial i juganera, en la qual –com en la filosofia pura de Kant–, impera lanecessitat sobre la finalitat:Cansat, en un badall que tanca els ulls,l’horitzó s’empassa la immensa blavormentre grinyolen tramoiesal vellfirmament. De l’eròtica i de l’amor, la segonapart del poemari, ens mostra el vessant més íntim –confidencial i prohibit– delpoeta. El mirall es converteix en un forat secret. I la lectura dels poemes ensfa sentir –ser-ne– còmplices:Per un forat voldria veure com et busques ambles mansa l’entrecuix els teus llavis, humitejats depassió,i elsdibuixes, resseguint-los, donant entrada al plaer.Els miralls, és clar, continuen presents:Emmirallant-nosen cada carícia,resseguim els límits amb dits expertsi allisem la seda i el vellut, amorosits.Del desconsol i l’esperança, la tercera i última part del poemari, ens retornaa la llàgrima primigènia i silenciosa, tancant el cercle. Ja sabem que són elsmiralls els que ens observen i no nosaltres a ells: I al’aire, faig giravoltes sense rumb ni sentit,doncs ja no tinc por del que em diguin els ulls del mirall.El mirall, ara, és capaç de desvestir-nos imostrar-nos tal com som en realitat, nus, adoptant un paper decisiu:Quan elmirall del poeta,més enllà de l’últim punt,et mostra l’ànima nuai et bull la vida per dins.–No, no es pot explicar–No, no tindriacap sentit escriure poesia. Sense sentiment, sense emoció, sense intensitat,sense confidències, sense passió... no tindria ni sentit ni credibilitat. Lector, lectora, atureu-vos; ara sí. El mirall està davant vostre. Jo,també, ja he creuat la línia divisòria: Allà on no existeix el revers;on l’espai, finit, es fa comprensible,on només el mag pot entrar.Allà on hi ha l’essència...Allà voldria anar jo,a l’altre costat del mirall. Toni Arencón i AriasSant Esteve deGuialbes, Novembre de 2013

Quiero publicar un libro Ver más libros