bubok.es utiliza cookies propias y de terceros para mejorar nuestros servicios y a recordar sus preferencias mediante el análisis de sus hábitos de navegación. Ver política de privacidad. OK
Buscar en Bubok

Com la lluïssor d'un estel extingit

Impuestos y envío no incluidos
Compra online y recoge tu pedido gratis en nuestra tienda
Pídelo ahora y págalo contra reembolso
  • Editor: ARC-Lo Càntich
  • Autor: Carles Ferran
  • Estado: Público
  • N° de páginas: 98
  • Tamaño: 150x210
  • Interior: Color
  • Maquetación: Pegado
  • Acabado portada: Brillo
  • ISBN eBook en PDF: 9772014303262 26>
    ISBN Libro en papel: 9772014303903 26>
Ver ficha técnica completa

Pròleg

 

Benvolguda poesia,

Avui ha caigut a les meves mans un poemari que t’aconsello de llegir. I no te’l recomano pas perquè es tracti d’un recull de poemes escrit per un amic, sinó perquè, entre altres coses, no deixa indiferent el lector.

Si t’hi poses, t’adonaràs que els poemes de Carles Ferran no tan sols es llegeixen, també es viuen, se senten, es pensen, et conviden a identificar-t’hi. Amalgamen i alien sentiment i reflexió, emoció i raó, instint i seny, plaer i sang, compromís i lluita, sinceritat i amor, molt d’amor.

A vegades se’ns presenta preciosista, altres planer i entranyable, confidencial, i altres, quan no pot més, sarcàstic i contundent, però sempre precís, quirúrgicament precís. Ai els científics, m’encanten els científics!

El poeta, arribat ja als prolegòmens de la talaia sàvia, confessa, enfront del mirall del temps, que amb els anys ha après a mirar-se de fora estant, amb mirada d’altri i accepta que és un home vell, un home que ha anat creixent a cop d’instants / impredictibles, concrets, irrenunciables. I des d’aquesta posició privilegiada se’ns despulla impúdicament dels seus records, de les seves vides, de tot allò que, incrustat al seu ADN, l’ha anat modelant.

Així i tot, corferit per un legítim anhel de transcendència, s’encomana a la poesia i, d’una revolada, abomina de la vellesa estèril, d’aquella vellesa en què els records s’arrengleren com el seguici d’un enterrament i suren ingràvids usurpant el lloc de l’energia; i, decidit, es nega a canviar futur per passat, tot contraposant el temps viscut i les ganes de viure. Al cap i a la fi, tracta de bastir el seu propi monument aere perennius horacià i ho fa amb una inequívoca i genuïna imatge, la lluïssor d’un estel extingit, més enllà de l’infinit sideral.

No vull canviar futur per passat:

prenc els records, els retorço, els manipulo,

i la seva essència farceix aquests poemes

que allibero al demà com a fe de vida.

Si em sobreviuen, seguiran parlant de mi

després de la partença;

com la lluïssor d’un estel extingit,

durant anys llum amagant-ne la mort.

I, enmig d’aquest estira-i-arronsa entre el temps i el poeta, es deixa anar versos avall per mostrar-nos el Carles íntim, emocional, social, observador, evocador, musical, professional, compromès, apassionat. Cada poema, segons ell, té el seu temps, el seu motiu i el seu destinatari, tenen vida per si mateixos.

El meu arbre de la poesia

té l’escorç turmentat d’una olivera

gairebé mai esporgada [...]

Cada branca és un poema

que parla de l’home,

de l’home individual, de l’home social,

de l’home polític, del que pateix,

del que gaudeix, del vell i de l’infant,

de l’home enamorat, del rebutjat,

del menyspreat o oblidat [...]

parla d’amor, de gaubança, de desig,

però no vol eludir la misèria, ni la por,

la injustícia, la crueltat, el fàstic;

no vol evitar l’esgarrifança,

no invita a una lectura plàcida i neutra.

Aquest és el camí que ha triat per entrar en sintonia amb el lector per tal d’aconseguir, no el seu beneplàcit, sinó la seva empatia i afinitat per emprendre plegats un viatge apassionant. I en això estem.

A la dedicatòria inicial ja fa gala del pòsit amorós que impregna i constitueix el rerefons de tota l’obra. Amb tres versos deliciosos ens anticipa el to elegíac que retrobarem arreu del poemari.

Et vaig robar el teu més íntim anhel.

No sé si em podré perdonar

quan et deixi sola.

D’una banda, ens practica, a porta oberta, una dissecció acurada de l’amor. És en aquest intent que s’erigeix en cronista de l’amor dinàmic, de l’amor pas a pas. Estimar no és un acte instantani, consta de moltes temptatives, de tantes o més facetes que un diamant. I així ens transporta, de pell endins, per tots aquests moments, imaginaris o reals –la literatura, si més no, els fa concrets i tangibles– i ens parla, amb una clarividència envejable, de sensacions, sentiments, eufòries i tristors. Tot caminant, com qui no diu res. Heus ací alguns retalls:

i un fibló de lava et crema el pit,

i penses si aquest dolor és l’amor.

Encara no saps que la recordaràs per sempre

mal que acabis oblidant-li el nom

Apareix el sentiment molt abans del desig

T’espera un món ingrat, princesa:

eufòries i tristors contradictòries,

amors absoluts, decepcions irreversibles;

la inquietud d’un desig incipient irreprimible

atiat per carícies inexpertes i maldestres

Vaig caminant

per oblidar-te a tu i al teu record, i tanmateix,

tement que si t’oblido un jorn, no serà cert

que t’he estimat, i tot es reduirà

a allò que fou abans: una aventura més,

un passatemps galant

Fins que arriba al moment d’alçar el vol cap a la vida, d’embriagar-se d’ànsia, per estimar plenament fins que s’esgoti el seu temps.

em meno indefectible vers el teu pol magnètic

No estic cansat, però ara

m’aturaré, si em vols, tot un estiu a la teva ombra

Dona de pluja i foc, engarlandat de somnis

t’oferiré les cendres de ma antiga impotència;

i un cop purificat, en un xaloc de gaudi,

travessarem la porta oberta goig enllà

Quan s’esgoti el meu temps, quedaran els poemes

i unes cançons que ja no parlaran de tu.

Em sorprendrà la mort veient la mar a l’alba

amb els ulls amarats de gavines i llum.

En l’assossec de l’ara

compartim alleujats el nostre nou repte:

envellir junts, amb la passió intacta.

I en l’endemig ens regala, entre altres joies, una antològica singladura que amb un balandreig amable ens condueix, tot costejant, pel record i l’enyorança.

mentre contemplo el teu lloc buit i t’enyoro

Encara és ben present la teva olor a bord;

ni l’aire ni el salobre, després de mil bordades,

no l’han pogut diluir, i la bancada nua

et conserva incrèdula el contorn de les natges.

I inexplicablement, a l’hora de la tria,

què ens va fer escollir derrotes divergents?

Amb tot, ha reservat el final del poemari per manifestar-se, amb una sinceritat que esborrona,

com l’ésser que va estimar, arravatadament

i sense dubtes, aquell estiu que va durar dècades,

i fou capaç de modelar, amb l’ofici d’un mestre,

un acurat estatge per compartir [...]

tot allò que fa tan preciós l’amor,

i tan fràgil.

Els que el coneixem no tenim cap mena de dubte sobre qui és la protagonista a qui van dedicades aitals confessions,

vinclada sobre els llibres, darrere les ulleres,

sovint et destorbo amb un frec al bescoll

que encara et fa estremir.

Però no és només de poeta enamorat que viu la poesia de Carles Ferran sinó de lluita i compromís. En aquesta faceta descobrim aquell jove cantautor dels anys seixanta, implicat en l’aventura de Can 64, el grup entusiasta de la Nova Cançó a Ponent. Veníem de la por –diu–, de la injustícia, empesos pels vint anys, perquè hi havia morts als marges dels camins / dels nostres pares. Malgrat tot i precisament per això, ell i nosaltres maldàrem, amb voluntat ferma i benintencionada, per retrobar l’esperit que ens havia alletat des de la infantesa. I contra el corrent vam navegar durant més de set anys amunt i avall de la terra ponentina ja que

havien niat les lletres a la pell

de tan intenses com eren les paraules.

Tanmateix, fou inútil insistir una vegada i una altra que

no hi ha odi:

és la cançó d’amor la que ens porta al carrer

per reclamar novament allò que és nostre.

Ara, des de la distància i amb el cor encongit, atesa l’actualitat que aquells clams han tornat a prendre a desgrat de tots, el poeta es lamenta amb cert estoïcisme.

S’han quedat pel camí companys i partitures,

com inacabats poemes que no seran mai més

abraçades intenses ni cants de lluita al vent.

On van els poetes vells, els versos desgastats,

un cop amortitzats i engolits per la boira?

I des d’aquesta experiència, Carles Ferran ha convertit en cançons molts dels poemes que ara ens ofereix. La seva visió musical de la poesia ha fet possible que els seus versos estiguin impregnats d’harmonia, ritme, vibració, batec i sintonia.

Ara penso que gran part de la vida

l’he passat manipulant i donant forma als cossos,

i també a les notes, i a les paraules,

mentre forjava la meva voluntat i el meu caràcter

en l’obtenció de l’obra més bella.

Mes, el seu crit d’alarma no es limita a la terra i al propi país, va molt més enllà. El seu xiscle es fa universal, còsmic, gairebé.

No espereu versos amables aquest vespre,

si els dictadors llencen foc sobre el seu poble,

[...] quan els nens són arrencats de la infantesa

[...] quan en nom de mil déus es predica venjança

[...] quan en nom de la pàtria es roba la dels altres

[...] si hi ha llocs on la dona val menys que la mula...

No és un poema amable, ni tan sols un poema,

no està fet de paraules, sinó de llàgrimes,

i sang, i odi, i desesperança, i ràbia,

No és un poema, és només un xiscle, un udol agònic,

perquè ens maten el món i no sabem salvar-lo.

I, enmig de l’apocalipsi, li plau parangonar l’ahir amb l’avui destil·lant aquell deix de tendresa i melangia que sol córrer per la sang dels poetes, talment com si, en denunciar-ho, per un moment, la realitat iniciés la metamorfosi tan vivament ansiejada, com si els versos principiessin la gènesi d’una redempció necessària.

I tot plegat esdevé una mena d’etopeia sentimental.

[...] intento omplir els forats senils de la memòria

per reconstruir la meva biografia, dispersa i emboirada.

Biografia que, en pro d’una sinceritat gairebé impúdica de tan franca, no omet ni pretén relegar a l’oblit la seva experiència amb el dolor i la soledat per molt que inquieti només el fet d’esmentar-los. Les imatges del seu Poema inacabat realment fan mal al cor.

I a la fi, el dolor:

esglai inacabable de trens estremint les vísceres,

cadena estrepitosa de llums degollant la nit.

Infatigable cuc viatger per camins de rosec

Depredador,

carronyaire,

copròfag

pas de dansa amb patins de gel

Tan sols cal acceptar-lo

o mossegar-lo fins que les venes rebentin,

els excrements es revoltin

i les ungles estripin els palmells de les mans.

Així mateix, en els poemes Glacera i Fa temps que no faig de cor l’autor hi ha emboscat un crit ple d’amargura i desassossec capaç d’arravatar l’esperit cap a les profunditats de la desesperació. Només confia que algú l’alliberi de les seves pròpies pors, neguits, deliris i feridures de soledat.

No et pensis pas que les teves empremtes

podran fer fondre aquest cor de glacera. [...]

Ho sap, és un cor trist, no s’apassiona,

però és tard per a una altra alternativa:

D’un cor de glaç, si es fon, què és el que queda?

Fa temps que no faig de cor.

Qui em podrà fer una sagnia

perquè l’amor no es podreixi?

D’igual manera, a Solitud, un poema recitatiu a l’estil dels chansonniers inspiradors de la Nova Cançó, va despullant la soledat de tots els seus vels fins a deixar-la nua per, al capdavall, donar-li a tastar la seva pròpia medicina.

Ja fa temps que et conec, soledat.

Desitjada a vegades, maleïda les més,

a l’aguait, sense pressa, esperant-nos.

Fas rebuig i basarda, fas dolor,

però et compadeixo: Et saps condemnada

a la teva pròpia i eterna solitud.

Amb tot, al repertori hi ha un sonet, Clímax –espectacular i ben trenat–, que no dóna opció a la imaginació, tot en ell és clar i evident, però amb una càrrega important de lirisme. Entre topònims corporals hi encabeix imatges i metàfores de gran volada mentre hi va bastint una descripció incandescent, d’un erotisme exquisit, situada al punt exacte de la proporció àuria, només possible per qui ha viscut intensament i conscient –difícil binomi– aquest clímax que vessa amor i passió per tots costats. Te’l recomano.

Finalment, què més es pot esperar d’un autor que ens ha obert sense cap mena de pudor els arcans de la seva imaginació, aquells forats senils de la memòria plens a vessar de records i vivències? Certament, com diria l’esclau d’Horaci a la sàtira VII, aut insanit homo aut versus facit, o el que és el mateix, aquest home o bé no està bé del cap o escriu versos. Mai ningú no havia fet una descripció més encertada ni més punyent del fet de ser poeta. Després d’això, quin poeta no sent una mica de sotsobre i confusió en llegir-ho i, a la vegada, no se li encenen les galtes en sentir-se al·ludit pel gran mestre?

Si bé la poesia, com diria Borges, pot sorgir en qualsevol moment i circumstància, és ben cert també que els poemes naixen de la vida de qui els escriu –això és de Joan Margarit– o, com afirmava l’argentí Winograd, el veritable poeta no escriu, viu la poesia.


 

Arribats a aquest punt, Carles Ferran també hi vol dir la seva. Ell no en té prou amb l’emoció ni amb la brillantor de les imatges, va més enllà, viatja a la cerca del misteri de les paraules i de les idees que transporten. Així ens aprompta una visió estereoscòpica del fet poètic. I, tot fent honor al seu tarannà professional –cirurgià, poeta, músic, quin dels tres?–, ens trasllada a través de neurones, neurotransmissors, química i matemàtica a la causa i gènesi dels mots i les seves estratègies, a la ment on tot es fabrica. O, si cal, a l’atzar de la inspiració, a aquella conjunció fortuïta d’algorismes i bioquímica en un instant precís, inevitable. Sense oblidar que un poema és comunicació, que sacseja sentiments, / pertorba esperits, s’asseu a les entranyes... i cadascú en fa la seva pròpia poesia. D’aquesta manera, encuriosit, ja que, segons ell, és la curiositat la que fa al poeta, i conscient que encara cal caminar molt devers la perfecció, s’endinsa en la marea de la vida a la cerca

[...] de la clarividència del geni

que porto esperant impacient tota la vida

per omplir de saviesa i solemnitat

els meus dubitatius poemes.

Finalment i tornant a Jorge L. Borges, podríem concloure que la poesia de Carles Ferran és, cada cop que hom la llegeix, una experiència nova.

Això és tot, amiga poesia. L’enhorabona per la part que et toca.

 

Lleida, abril de 2015

Raül Torrent i Torrent

...[Leer más]
No existen comentarios sobre este libro Regístrate para comentar sobre este libro