Colors

Pròleg

Joan Pinyol

 

La grandesa dels contes puça

 

Fa un temps corrien pel món uns anuncis dautomòbils que posaven laccent en la velocitat que podien arribar a agafar darrencada i en pocs segons. Avui aquestes proeses sobre rodes ja no sestilen, entre altres raons perquè si en deu segons pots arribar, per exemple, als 140 Km/h, en el mateix temps pots ser retratat pel flaix depriment de tres radars consecutius.

El petit gran gènere dels microcontes, però, continua anant a la seva i es resisteix a aquesta mena de penalitzacions. Una bona colla de segles després que algú el comencés a conrear, aposta per la mateixa singularitat. Accelerar i arrodonir la trama en molt poc espai escrit. I aquí no hi valen coaccions en forma de radars!

Singular en la precisió lèxica, en la condensació didees i en la concreció textual té aquella grcia de la idoneïtat de les paraules i del valor estètic de la brevetat. Per a mi una de les millors maneres de definir aquest gènere és aquella que el compara amb un telegrama escrit per un xerraire que té molta imaginació. Que podria omplir tots els programaris de textos de la Santíssima Informtica però que es limita a quatre línies capaces de sorprendret, destremir-te, dangoixar-te i de saciar la teva set de lectura en molt poc espai. Com si fos una microscòpica gota de verí capaç de matar un mamut en un fragment reduït de segon.

No hi ha dubte, doncs, que aquí el que es valora és tenir-la petita, la història. I deixar de banda qualsevol farciment inútil que desdibuixi lautèntica trama. Si pogués escriure aforismes! es queixava el novel·lista.. I el gran Pere Calders, pare dels contes brevíssims a casa nostra, sempre assegurava que Sovint negligim les coses daparença mínima i ens dediquem a exaltar aquelles altres que omplen els ulls pel seu volum. Per tant, parlem sempre del pot petit i de la millor confitura.

Ara bé, aquesta intensitat portada a lextrem que ens regala infinites possibilitats discursives, no ha de deixar mai indiferent el  lector i, sobretot, exigeix una gran adequació a cada tema.

La iniciativa, en forma de concurs, que en el seu moment va endegar lAssociació de Relataires en Catal (ARC) i que ja ha arribat a la quarta edició, no és pas micro sinó ben macro en aquest sentit. En la darrera edició, de novembre de 2013 al mes de maig de 2014, i sota el nom genèric de Colors tots els concursants han hagut daccelerar i de concretar les trames de zero a dos mil carcters (espais inclosos), a partir dels diferents mbits suggerits. Des del terror fins al misteri, passant pel microrelat de ciència-ficció, leròtic, el sentimental, lhistòric i el dhumor. I en tots els casos en un espai rècord, perquè el lector entri en matèria en dècimes de temps i es deixi endur per situacions angoixants, es projecti cap a nous mons, se li acceleri el clímax corporal, tasti la dolçor de les relacions amoroses, revisqui altres èpoques, rebi laclucada dull irònica pertinent o sendinsi en els terrenys insondables de les causes dels crims.

En tots els casos es demana un lector actiu que cooperi en la imaginació, que posi de la seva part i que acabi de vestir els textos. Perquè un bon microconte és aquell que no explica, que només suggereix i espera que qui el llegeix endiumengi el text, en paraules de Llorenç Villalonga (Nosaltres no hem pogut escriure més que arguments descarnats. Lector, la literatura, si et plau, la hi posars tu).

En els textos que segueixen i que han estat seleccionats mes rere mes pel jurat pertinent, trobareu relats escrits amb un evident to poètic, pors confessades, preassassinats, sang a dojo, solituds mal portades, dubtes sobre lamor veritable, els recels que desperta la mort, altres morts involuntries que es paguen ben cares, suïcidis, defuncions compartides, reivindicacions socials, les destrosses i les misèries que provoquen les maleïdes guerres, pirates davant de les costes catalanes, desnonaments forçats, debats sobre leutansia i les situacions econòmiques in extremis de moltes famílies actuals, defecacions de gos de mal trepitjar, cants a la vellesa plcida, interpel·lacions al cicle menstrual, egocentrismes portats a lextrem, respiracions alienes que pertorben els silencis i, en més dun cas, i com a tret intrínsec al gènere, finals dhistòria ben desestabilitzadors, daquells que et regalen a parts iguals sorpresa i en alguns casos, també reflexió.

Sobretot el guanyador absolut titulat Novel·la negra, un relat enginyós, molt ben travat i del tot sorprenent. Però també el tercer classificat amb el nom de La mquina del temps que et serveix un cop defecte notable per la via duna proclama oficial. I altres com El Pla Renove i Agost, també ben sorprenents just abans del punt final.

Del segon classificat, inclòs en els relats eròtics i titulat Llum, en destaca sobretot el to poètic amb un Regalimava la tarda peresa dun taronja pl·lid que de seguida em va fer pensar en un microrelat de José Luís Zárate: De cop i volta no vaig sentir un soroll. Sinó una absència, un buit. Vaig mirar al sostre. Des del pis de dalt, gota a gota, queia el silenci. No oblidem mai que, per la bellesa i síntesi de les paraules, la microliteratura i la poesia són més que cosines germanes.

Només em resta felicitar els tres guanyadors, tots els classificats i la resta de participants per haver contribuït a fer més gran un gènere que és petit dextensió, però que demana una dedicació important. Com deia Heinrich Heine, no he estat més breu perquè no he tingut temps.

 

Joan Pinyol

Juliol de 2014