Sota un vel de cendra

Pròleg

Jo sóc fill del Solsonès, d™una masia que hi ha entre Solsona i el Miracle i que es diu Viladot. I em fa grÃcia escriure uns mots per a la M. Roser Algué i Vendrells, escriptora, que també hi té arrels. Una rama dels Viladot baixà cap a Agramunt, on el 1.776 fundà una farmÃcia.

L™estiu del 98, mentre la M. Roser passava les vacances al Pirineu aragonès, aquesta part de la Catalunya central cremava pels quatre costats. En assabentar-se™n, ella hi va córrer i damunt de les cendres intentà de recuperar la memòria, per tal que aquella terra no morís o per fer el miracle com si res no hagués estat malmès.

Amb una prosa de gran sobrietat i amb una lucidesa enlluernadora, la M. Roser ens mena a la masia de cal Guinga, des d™on ressuscita un saber fer i un saber estar de persones pageses tan humils com sÃvies que decoraren la seva infantesa i adolescència, i que per la fetilleria de la seva prosa, n™actualitzen costums, maneres i feines entranyables: el lleixiu de cendra, l™apariar casaments (amb la flaire de la cÃmfora de les calaixeres), la recollida d™ous cada matí, les espardenyes noves per anar a missa i, sobretot, la festa major per celebrar les feines del segar i batre, que constituïen un cant entre pagà i religiós de joia.

Després de la seva visita, la M. Roser es troba davant unes terres que, per damunt del vel de cendres, bleixen en el record. Memòria fonda, bategant, articulada per un saber explicar linealment les coses, vull dir sense retòrica, que és com ho fan les persones que saben escriure.

Guillem Viladot

Agramunt, tardor del 1.999