bubok.es utiliza cookies propias y de terceros para mejorar nuestros servicios y a recordar sus preferencias mediante el análisis de sus hábitos de navegación. Ver política de privacidad. OK
Buscar en Bubok

Logos Amphíbolos

Impuestos y envío no incluidos
Compra online y recoge tu pedido gratis en nuestra tienda
Pídelo ahora y págalo contra reembolso
  • Autor: Montserrat Lloret Perxachs
  • Estado: Público
  • N° de páginas: 150
  • Tamaño: 150x210
  • Interior: Blanco y negro
  • Maquetación: Pegado
  • Acabado portada: Brillo
Ver ficha técnica completa

Pròleg

  

La ciència-ficció és un gènere especulatiu que narra possibles esdeveniments en un marc imaginari, la versemblança del qual es fonamenta en els camps de les ciències físiques, naturals i socials.

Sovint es diu que la ciència-ficció va lligada als avenços tècnics que releguen l’home a ser un subjecte agent i pacient alhora de tot allò que s’ha aconseguit científicament i tecnològica. Com a gènere literari, però, la ciència-ficció ocupa des de finals del segle XIX i tot el XX un lloc preeminent en la narrativa en què el relat ens situa en un futur més o menys llunyà i en llocs que poden ser propers o fins i tot endinsar-nos en mons desconeguts, que poden estar situats en el nostre planeta o en un altre, fins i tot fora de la nostra galàxia.

Hem de partir, però, d’on surt aquesta denominació que engloba tot aquest gènere. Hugo Germsback va encunyar l’expressió “ciència-ficció” l’any 1926 a l’incorporar-la a la portada de la revista de narrativa especulativa Amazing.

No és que anteriorment no hi haguessin obres la temàtica de les quals en són un clar referent, hi ha crítics que la situen ja en la mitologia grega, per exemple el mite de Dèdal, constructor d’estàtues que es movien com robots, o en el segle XVIII la història del Baró de Münchaussen. És en el segle XIX en què els avenços tècnics, com ara el tren, meravellen i esporugueixen l’home que sorgeix la primera obra que es considera de ciència-ficció, encara que llavors no tingués aquesta denominació, es tracta de Frankenstein o el modern Prometeu de Mary Shelley on l’home demiürg és incapaç de fer una obra que s’assembli a la divina.

A finals del XIX, però, les obres de Jules Verne i de Wells fascinen al lector perquè els atrau el desconegut, allò que fins i tot els pot embasardir. És a dir, la ciència subjacent passa a ser motiu d’inquietud o de preocupació per allò que no coneix a ser una font d’aventures i de descobriments, com el cas de Verne.

La creació de mons ideals, de paradisos és per als filòsofs i pensadors una de les fites importants; així podríem tenir com a precursor, al segle XVI, Thomas More amb la seva obra Utopia que va ser font d’inspiració a finals del segle XIX d’autors com Wells i tot el XX d’autors com A. Huxley, Asimov, R. Bradbury, G. Orwell, A. C. Clark... sense deixar a un costat W. Gibson autor de Neuromancer i un dels precursors del subgènere ciberpunk junt amb Philip K. Dick, autor de la novel·la Els androides que fou duta al cinema amb el títol de Blade runner en què el “paradís” no és un altre que la Terra convertida en lloc asfixiant, a vegades, ple d’éssers marginals. És una distòpia postindustrial.

I és que tots els avenços tecnològics del segle XX convergeixen en literatura que es desvia de la ciència per abastar la tecnologia més avançada en què l’home lluitarà per ser-ne el centre per damunt de personatges robotitzats creats per ell. L’home demiürg, creador de Prometeus, en futurs no gaire llunyans o molt llunyans que tenen com escenari la terra, encara no ha acabat.

És el cinema, però, qui s’ha encarregat de visualitzar aquests relats amb pel·lícules que van des de les grans obres literàries del gènere fins a la trilogia de Matrix, escrita pels germans Wachowski per al cinema, o els Terminator, Dune... El poder visual del cinema, després la televisió i, per últim, internet, és a dir la telecomunicació, han estat els grans difusors d’aquest gènere que ha creat adeptes arreu del nostre planeta.

Però, per sintetitzar, per què aquestes narracions i/o pel·lícules? Què pretenen? Què amaguen, a part d’entretenir i/o angoixar al lector o espectador?

En la majoria d’autors hi ha com a tema principal, a part d’una fascinació per la tecnologia i/o la ciència i una preocupació pel medi ambient, una dosi de crítica social, sense que cap característica n’exclogui l’altra. Així en el recull que avui ens ocupa LOGOS AMPHÍBOLOS, l’autora fa d’aquests temes la base en la qual desenvolupa les seves històries on també la intenció d’entretenir el lector mitjançant aventures es fa ben palesa.

Emmarcats en societats futures Montserrat Lloret en tres contes del recull: Futur imperfecte, 2169 i Operació futur fa una crítica social, concretament al poder polític desproveït de tot tipus d’ètica i moral.

Futur imperfecte, el conte que obre el recull, el primer que l’autora va escriure i el més llarg de tots; transcorre en futur molt llunyà. L’escenari és una part de la Terra que, en un futur més immediat, haurien dominat uns científics anomenats Homo zenit que, a poc a poc, deixen pas a uns altres completament diferents des del punt de vista ètic i moral: “Aviat, però, va aparèixer el tràfic d’influències i el favoritisme, passant a engrandir el grup nombrosos individus d’intel·ligència més que dubtosa, però amb suficient malicia i habilitat per disfressar llurs mancances. Aquests, van aprofitar-se dels coneixements dels anteriors per organitzar un món a la seva mida. [...] Si volem definir els Homo zenit resultants, direm que la corrupció, l’amoralitat i l’egocentrisme era la seva màxima... Aquesta era la nova raça que ara dominaria la Terra”.

Aquest escenari, que, en part, ens remetria a Un món feliç, d’Aldous Huxley, en què la societat alta dels Alfa subdivideix la resta fins a arribar als Omega; també en fa de la resta esclaus perquè els treu la capacitat de pensar, de recordar. En un mot els robotitza, els cosifica, al contrari del personatge de Jo, robot d’Asimov que passa ser de robot a assimilar la humanitat a causa d’una tara de fabricació. En el conte Futur imperfecte el personatge comença a sentir-se i a rebel·lar-se quan la memòria dóna senyals de vida fins que troba éssers com ell i plegats poden emprendre una lluita contra el poder: “I, a nosaltres, ens tocarà la tasca de regenerar la civilització a fi que en un futur pròxim, la llibertat deixi de ser una utopia”.

Com veiem l’autora dóna al seu personatge autonomia a causa del record i l’emoció. Perquè ambdues coses són importants per recuperar el passat, rebel·lar-se contra el present i acarar el futur.

En 2169 l’espai és una ciutat del satèl·lit Europa, el més gran del planeta Júpiter. En una atmosfera asfixiant, com el d’una pel·lícula basada en la literatura ciberpunk, en què la biblioteca és el lloc preferit d’un personatge femení desencantat i amb curiositat; descobrirem, a través de la lectura que aquest personatge fa d’un antic volum; la provinença dels seus avantpassats: la Terra. Un planeta en què les classes dominants gaudien de tots els drets i privilegis, mentre que la resta eren dividits per “castes” al servei de la preeminent i tenien totes les càrregues. Un personatge, requerit per un altre d’aquesta elit que sustenta el poder, serà l’encarregat, com abans d’ell van ser altres, de colonitzar aquest satèl·lit a canvi d’un “favor”: “Em dic Tess –fa ella–. Jo seré l’afortunada de rebre la teva esperma”.

En Operació futur, l’altre conte, la crítica social es basa que en nom de la ciència una societat malda per la consecució d’una “raça única” amb la finalitat “d’aconseguir individus de gran resistència, tant per adaptar-se a canvis de nivell extern com per afrontar de manera adequada els interns; això comportava esdevenir immune a les malalties i disposar d’un alt nivell d’intel·ligència emocional”.

Les característiques físiques també han de ser úniques per a tots, ara bé els individus, els gens dels quals es resisteixen al canvi, acaben essent perseguits per a ser exterminats. Alguns que formen part de la mateixa família aconsegueixen fugir fins que arriben a formar una comunitat lliure, lluny d’aquesta societat opressiva.

Híbrids és el primer de dos contes que tracta del medi ambient, concretament del Forat de la Capa d’Ozó que s’ha trobat al Pol Sud.

Científics d’arreu del món exposen les seves teories per explicar-ne les causes, com per exemple: “... el fet de malmetre la natura, com succeïa des de feia tant temps, sobretot a partir del desenvolupament industrial, la tallada sistemàtica d’arbres, la construcció massiva d’edificis impersonals que passaven a crear grans ciutats artificials, superpoblades i malsanes... Proliferaven gran quantitat de projectes que, amb l’excusa de millorar el benestar dels éssers humans, tan sols servien per enriquir a uns quants, malbaratant els recursos naturals del planeta, ja tan malmès i agredit”.

Amb la qual cosa una nova generació d’estudiosos del medi ambient es posen d’acord per remeiar la situació que és la causant de catàstrofes naturals i malalties incurables per a la humanitat. Veient que tot el que es fa per pal·liar les tanta adversitat resulta insuficient, una jove científica catalana, basant-se en la premissa que “...tan sols ens cal aprendre a adaptar-nos a la vida que la Terra ens marca i trobar la manera de sumar-nos al ritme universal. No tot ha de girar al nostre voltant, sinó tot el contrari. Portem massa temps creient-nos el centre de tot i... què som nosaltres?”.

Proposa la creació d’un ésser adaptat al medi mitjançant empelts d’animals de pell forta i resistent capaços de resistir qualsevol embat natural i genètic.

D’una banda, l’autora, coneixedora de les teories de Darwin de l’adaptació de l’ésser al medi, on sobreviu el més fort de l’espècie; ens en fa una clara exposició. De l’altra: l’home no és el centre de l’univers, sinó que en viu i ha de viure-hi. Potser l’home no ha de ser un ésser amb semblança de Déu, sinó que, com el Frankenstein de Shelley, es proposa crear-ne un altre de diferent. No a imatge i semblança d’un ésser dèbil que mor de malalties que no pot curar, sinó un ésser elaborat per alteracions genètiques, a partir d’empelts d’animals forts i resistents als canvis, a la matriu de diverses dones fins a “transformar la raça humana, de fer-la resistent al medi”.

Altra vegada sorgeix el demiürg capaç de crear l’ésser perfecte: el nou Prometeu de debò, amb permís ara de M. Shelley.

Un altre conte en què el medi ambient és el tema és Quan el Sol dorm. Aquesta narració s’emmarca en una Tortosa distòpica en què la població lluita per sobreviure després d’una hecatombe que s’ha produït segons tres teories. L’última és la que un científic tortosí va elaborar. Com que ningú se l’havia escoltat va fugir dels cercles universitaris d’elit on es movia i es refugià, aïllant-se de tot i tothom, a la Suda per aprofundir encara més en la seva teoria. La néta serà l’encarregada de reivindicar la memòria de l’avi.

Totes aquestes narracions tenen un tema subjacent, però, i és comprensible i deduïble què, o millor dit qui és el futur d’una societat? Els infants. Així, doncs, per a Montserrat Lloret la infantesa, la seva educació és important perquè una de les preguntes que cal fer-nos és quina societat deixarem a les generacions futures als nostres fills i filles, als nostres néts i nétes?

Per això un dels subtemes d’aquests quatre contes és la infantesa.

Si a Futur imperfecte els nens són criats en granges on “creixen com animalets. Ens comencen a domesticar de ben petits, però no ens fan els rentats de cervell, ni les programacions fins que no som més grans. Per ser exactes, fins que no hem procreat dos o tres cops, segons convingui als dominadors, en funció de si necessiten més o menys mà d’obra. Arribat el moment, ens porten als laboratoris on hem de passar per diversos processos”; en 2169 una societat preeminent que viu lliure i, aparentment sense preocupació no pot procrear perquè l’esperma masculina no serveix. Per continuar el seu lloc de privilegi en una Terra dominada necessita generacions futures que puguin perpetuar el seu lloc de privilegi.

En ambdós casos l’autora, per boca dels seus personatges, proposa una educació lliure basada en l’amor i la llibertat de l’individu.

Operació futur i Híbrids, s’aconsegueix un individu fort però en el primer s’opta per l’exclusió i, potser, l’extermini de qui no segueix les pautes marcades pel govern i en el segon és una fortalesa física que supera la humanitat tal com la coneixien.

No tots els contes del recull són tan reivindicatius, n’hi ha tres prou diferenciats.

Les boques de l’Avern és una narració d’aventures que se situa entre La Garrotxa i el Pla de l’Estany entre que beu de les fonts de Verne en Viatge al centre de la Terra i La màquina del Temps de Wells. Així una parella cau en un forat on troben éssers de pell translúcida, com els moloks de Wells, que són, però, pacífics i acollidors amb els nouvinguts. El conte acaba amb la sortida d’un dels protagonistes al llac de Banyoles després de trenta anys.

Computadora universal és una narració de temàtica molt actual: el protagonista és un element de la informàtica que l’autora l’antropomorfitza fins a emmalaltir-lo, sanar-lo i integrar-lo a la xarxa perquè faci la funció per la qual ha estat creat.

Transmutació és l’últim títol del recull i el més entranyable l’estada de l’ésser al claustre matern, les seves sensacions i la sortida amb la posterior trobada amb els éssers que l’estimaran i ha de trobar-se agombolat. Per la manera de narrar-lo és un conte amb una gran dosi de poesia.

Cal tenir en compte que l’estil, la manera de narrar és important en aquests relats perquè les descripcions dels llocs i situacions introdueixen el lector on vol l’autora:

“Entro a la biblioteca, disposada a llegir quelcom que em distregui. No puc acostumar-me al fred que fa a fora i encara que puc anar a centres esportius on disposem de piscines d’aigua calenta, que emergeix de les profunditats de l’oceà [...] Els nostres edificis s’han pogut construir gràcies al moviment que es va produir fa milers d’anys a les dorsals oceàniques. Van elevar-se terrenys rocallosos i ara són el nostre sòl. De fet, aquest fenomen, encara passa avui en dia i noves illes es van formant constantment. Nosaltres vivim a les zones més antigues, on ja no hi ha tant perill que es produeixin les erupcions magmàtiques provinents de les capes més internes”.

 “... Encara recordaven la primera vegada que els hi van portar a través dels túnels, fins a arribar a l’entrada [...] un esvoranc ple d’arbres i plantes de diferents classes i tonalitats, de formes recargolades que s’allargaven fins a tapar un forat per on s’intuïa hi havia d’haver el cel. L’aigua regalimava pels cantons anant a parar al centre, on hi havia un petit llac [...] L’aigua era tèbia i reconfortant. Van tenir la sensació de reviure i recuperar tot l’oxigen que enyoraven. Cada dia hi anaven una estona”.

En aquest domini de la descripció Montserrat Lloret també ens deixa ben clar la seva informació sobre temes científics:

“... Allà treballen amb la producció i distribució del krill, un crustaci molt abundant a la zona antàrtica i que s’ha descobert com aliment important per a l’ésser humà, ja que a més d’aportar proteïnes, oligoelements, minerals i greixos beneficiosos per a l’organisme, s’ha comprovat que té una acció protectora enfront de certes malalties. Actualment ja se n’ha implantat el consum amb molts bons resultats”.

Com podem adonar-nos, l’autora del recull, a més de ser una admiradora del gènere, també escriu relats segons els cànons més rigorosos i és que la ciència-ficció incita a l’escriptura i com podran comprovar també a la lectura, ja que des del primer conte no podran deixar de llegir Logos amphíbolos.

 

Glòria Calafell

Sant Feliu de Guíxols, 2013

...[Leer más]
No existen comentarios sobre este libro Regístrate para comentar sobre este libro