El somni de Venus

Venus no acaba d’entendre què significa ser escriptor. Tampoc no ho entenia la meva ex. ¿Com pot entendre una persona que no escriu el que suposa l’imperatiu d’escriure? El més dur no és estar-se hores i més hores assegut, ni tampoc la solitud intrínseca i extrínseca de la tasca literària, sinó la tràgica incompatibilitat entre la vida normal i la vida creativa, entre la rutinària quotidianitat i l’efervescència artística. Això és el més dur, combinar aquestes dues dimensions sense fracassar en una o en l’altra, o potser en ambdues. L’escriptor de raça no és un ésser qualsevol, un ciutadà estàndard, sinó una mala bèstia neoplàstica que necessita la llibertat com l’aire que respira. Sense llibertat no hi ha obra autèntica, sense llibertat només hi ha posa falsària, esguerros abominables. Jo sempre he escrit el que m’ha sortit dels collons. Quan he vist que no podia escriure el que volia, he plegat d’escriure i santes pasqües. Tots els meus llibres són afirmacions llibertàries que s’adrecen a lectors lliures. Si una obra que llegeixes no et fa més lliure, estripa-la, crema-la, llença-la a les escombreries. L’art que no allibera endogala. Ser escriptor no és una bicoca, sinó una condemna. La paradoxa és fantàstica: només ets completament lliure quan ets completament esclau de les paraules, quan els mots et posseeixen fins a l’extrem d’anihilar-te. L’autor ha de desaparèixer rere la grandiositat de l’obra com una ombrívola estampa eclipsada per la resplendor de la bellesa. Restarà ella, no pas tu. Tu seràs un nom en una coberta, un minúscul fragment d’una enciclopèdia, mentre ella brillarà per sempre més. Venus no ho pot entendre. ¿Com podria entendre el sacrifici algú que només pensa en el seu propi plaer? Nietzsche clou el Zarathustra amb aquesta sentència lapidària: Trachte ich denn nach Glücke? Ich trachte nach meinem Werke! Per això va embogir.