LA CASA D'ENFRONT (i altres històries)

Fa molts anys que tenia en ment escriure este llibre que hui, volgut amic i paisà, tens a les teues mans. Es tractava de reflectir en unes quartilles aquelles xicotetes històries viscudes per mi, i l'escenari de les quals foren els carrers de Quartell i la seua gent. Lloc on, al juliol del 1949, vaig vore per primera vegada la llum del dia. 

Ja de xiquet vaig voler escriure alguna cosa així com la meua pròpia història, la meua pròpia crònica. El meu diari. Volia deixar constància del viure de la meua família, dels meus pares, dels meus germans i de mi mateix. Sense oblidar-me de totes aquelles persones que, d'una manera o una altra, van formar i formen part de la nostra pròpia existència, encara que siga a la llunyania. Per descomptat que no podia oblidar-me de la tía Carmen Asensi, la veïna de “la casa d'enfront”.

No volguera continuar estes línies sense aclarir que quan en estes pàgines parle de la "tia" o el "tio" no el faig de forma despectiva. Els termes "tia" o "tio" en els nostres pobles de La Vall de Segó tenen un significat molt especial, íntim, de familiaritat. Moltes vegades el seu significat supera als autèntics llaços consanguinis de família. En gran nombre d'ocasions el tractament de "tia" o "tio" a sigut substituït pel de senyora o senyor, en estes pàgines, quan així ho hem cregut oportú. 

També el malnom, o "apodo", juga en la nostra societat un paper molt important. Per això en moltes ocasions és inevitable acompanyar al nom de pila el malnom. No significant per això un tracte vexatori, sinó tot al contrari, se citen amb gran respecte i afecte, màxim quan els seus "titulars" es consideren totalment identificats amb ells i inclús l'utilitzen amb tot orgull.

Al llarg d'estes pàgines seran citats molts dels nostres amics i conveïns, ja que ells també són els protagonistes d'estes històries; citant-se per això amb els seus noms i cognoms ja que este llibre no arreplega històries fantàstiques, de ficció, sinó tot el contrari; tracta de recuperar la memòria d'un temps viscut per persones senzilles però tan honestes i humanes, que s'han fet mereixedores de ser recordades en la nostra xicoteta història; la del nostre poble.

Són molts els records, les xicotetes i grans històries viscudes per mi i la meua família des de l'estiu de l'últim any de la fosca dècada dels quaranta fins a 1965, és a dir, des del meu enllumenament a Quartell fins al nostre trasllat a Sagunt en 1965. Van ser 15 inoblidables i irrepetibles anys.

El meu llibre, “La casa d'enfront”, veu precisament la llum quan es compleixen els cinquanta tres anys de la nostra absència de Quartell , lloc on es desenrotlla esta història. M'agradaria que algun dia algun amic, o el propi Ajuntament col·locarà en la paret, molt a prop de la seua porta d'entrada, de la casa on vivia la tia Carmen i la seua família, una senzilla, com era la tia Carmen, placa que diga; "Aquesta es la casa d'enfront".

El perquè del seu títol, ”La casa d'enfront”, és molt senzill. No sorgeix per casualitat. En la casa d'enfront, en el carrer del Banc, vivia la tia Carmen, davant mateix d’on vivíem nosaltres. En aquella casa va transcórrer gran part de la meua infància i els albors de la meua primera joventut.

 Aquella casa, escenari de moltes de les meues històries, i els seus habitants van ocupar i encara ocupen un lloc molt important en les nostres vides, tant per a mi com per a la meua família.

Però este humil treball, ple de records i enyorances, no tindria sentit sinó reflectirà la realitat històrica de l'espai i del temps viscut que abraça, i per descomptat de totes aquelles persones, coprotagonistes de la meua història. Per estes pàgines desfilen gran nombre dels nostres conveïns, molts d'ells lamentablement ja no estan entre nosaltres. A tots ells guarde un record molt especial.

Mai he deixat de visitar, quan els meus múltiples quefers me'l permeten, el meu poble. M'agrada passejar per els seus carrers, els velles i els nous. Observar com creix i recordar els meus infantils anys viscuts amb la meua família a Quartell. Trobar-me amb vells amics i companys d'escola i de jocs. Recordar amb ells temps pretèrits i quan puc parlar, escriure i donar a conèixer, a través dels meus llibres, articles i xarrades, a Quartell, el meu poble, del que un dia el seu Ajuntament em va distingir amb l'honrós títol de Cronista Oficial.